Capítol 3

SI NO HO VEIEM, NO ENS HO CREIEM

En arribar a la font de la Granota, la tieta Montse es va treure la petita clau d’or que havíem trobat a la font del Noi del Càntir i que s’havia guardat anteriorment a la butxaca.

–Em dónes la clau? Puc obrir-la jo? Puc? Sí, l'obriré jo, que segur que puc! –va dir en Nil tot agafant-li la clau.

–L’obriré jo, que m’estic posant nerviosa! –vaig dir, després de molts intents fallits d’en Nil.

Al cap i a la fi, la porta es va obrir i dins hi havia una teranyina i un sobre.

–Quina repugnància! –vaig dir amb cara de fàstic.

–Què hi ha dins? –va preguntar en Nil sorprès.

–Està ple de teranyines i... hi ha una aranya! I aquest sobre què és? –vaig dir.

En Nil, a qui agraden tant les mòmies, els jeroglífics... va decidir ficar la mà per treure el sobre que hi havia al fons de tot. Amb la impulsivitat que el caracteritza el va obrir i van caure a terra tot un seguit de trossets de paper.

–Compte! Compte! Compte! –va cridar la tieta afegint signes d'admiració a mesura que s'anava esverant tota sola.

–Hmmmmm... –va dir en Pol, al mateix temps que agafava els trossos de paper que hi havia escampats per terra.

–Què és això? Què són tots aquests papers? Què és aquesta imatge? –va preguntar en Nil nerviós, sense esperar resposta a cap de les preguntes seves.

–Segons el que es pot observar... Sí! És un trencaclosques! Ostres, és la imatge de l'hotel Sabadell!

–Molt bé, comissària! –va dir la tieta Montse.

–Hmmmm! Aquí falta una peça! Una peça per completar aquest número...12 –va dir en Pol quan va acabar de muntar el puzle.

–Què vol dir, tot això? –vaig preguntar.

El cap em començava a donar voltes, com si m'acabés de donar un cop contra un fanal i a sobre meu estiguessin voletejant ocellets com passa als dibuixos animats.

–Anem a casa a reflexionar sobre tot això! –vaig dir.

Un cop a casa tots van donar la seva opinió, però no en va sortir res de clar. En Pol i en Nil també estaven cansats, així que van marxar cap a casa.

A mitjanit, un soroll em va despertar i em va fer saltar del llit...

–Riiing, riiing! –qui deu ser a aquestes hores?

–Síí? –vaig dir mig adormida.

–Ei! Àngels, he tingut una idea brillant! Quedem a la font del Trinxeraire d’aquí a deu minuts? Sé on pot ser el número!

–Ara hi vaig!





Vaig penjar el telèfon, vaig vestir-me tan ràpid com vaig poder i vaig sortir de casa en direcció cap a la font del Trinxeraire.

Un cop allà, en Nil ja estava esperant-me impacient amb un entrepà de llonganissa a les mans (no sé com podia menjar a aquelles hores!).

–Què és tan important que no pot esperar a demà? Què vols dir que saps on hi ha el número?

–Àngels, quan estava dormint m'ha despertat la imatge d'una boca! No t'ho creuràs, era la boca del nen de la font del Trinxeraire dient-me: “Hooola!”. De cop i volta m'ha vingut al cap la idea que podia ser aquí, dins la seva boca. Què tal si hi donem un cop d'ull? Ho fem? M'ajudes? –va dir en Nil nerviós.

–I tant! Som-hi!

Ens vam enfilar a la font i vam mirar detingudament dins la boca; aparentment no es veia res. En Nil hi va ficar la mà i va arribar a tocar alguna cosa amb el dit índex, però no la podia treure, la mà no li cabia.

–Àngels! Treu-me l'entrepà de llonganissa amb mantega de la butxaca.

Em vaig untar les mans de mantega i li vaig empastifar la mà perquè li rellisqués i pogués ficar-la dins la boca.

Per fi, en Nil va treure un petit plàstic humit i va baixar fent un salt. Aquell petit plàstic humit embolicava un tros de paper, el vam obrir i ens vam adonar que era la peça que buscàvem amb dos dígits escrits.

–El número 19! –vam dir tots dos alhora.

–A què pot fer referència, aquest número? Demà a primera hora, tu i en Pol veniu a casa meva per veure si aquesta peça és veritablement la que completa el trencaclosques! –vaig dir amb el to manaire que em caracteritza.

L'endemà al matí, en Pol i en Nil es van presentar amb el trencaclosques incomplet.

–Hmmmm... –va dir en Pol, quan li vaig donar la peça que vam trobar la nit anterior en Nil i jo.

–Voilà! Ja tenim el puzle resolt! La xifra és... –vaig dir jo.

–... 1912 –va dir en Nil.

–Aquesta xifra em sona! Però, què pot ser? I relacionat amb la imatge de l'hotel Sabadell? –va dir la tieta Montse.

–Pot ser que sigui un número d'habitació! –vaig dir jo.

–És clar! –va dir en Nil.

–El 1912 també és l'any que es va crear l'estàtua d'or –va dir en Pol, que parla poc, però que sempre l'encerta.

–Crec que és el moment de fer una visita a l'avi Miquel –vaig dir amb aquell to d'agent de l'FBI.

–Sí! Li podem explicar el que hem descobert? Tinc ganes de veure com és! –va dir en Nil.

Un cop vam arribar a la residència, la tieta Montse ens va portar cap a l'habitació de l'avi Miquel. Ens el vam trobar assegut en aquella cadira tan bella i tronada que li van regalar quan va fer 20 anys, una de tantes històries que li va explicar a la meva tieta.

–Bon dia, avi Miquel! Aquí li presento la meva neboda Àngels i els seus amics, el Pol i el Nil. Nois, aquesta és la persona de qui tant us he parlat –va dir la tieta.

–Hola, nois! Què us ha fet venir a veure un pobre vell com jo? –va respondre l'avi.




 Ens vam posar còmodes, li vam explicar tot el que havíem descobert fins llavors i li vam preguntar si recordava alguna altra cosa que ens pogués ajudar a resoldre tot aquell enigma.

Desafortunadament, no recordava res més del que ja sabíem. Però, de sobte...

–...sabeu, quan jo treballava de restaurador, col·laboraven amb mi restauradors d'altres països que s'allotjaven a l'Hotel Sabadell –va dir l'avi Miquel.

–Per tant, pot ser que el número 1912 sigui el número de l'habitació de l'Hotel Sabadell i que s'allotgés en aquella habitació la persona que va ajudar a restaurar l'estàtua que va crear el 1912 l'escultor Josep Campeny –vaig dir jo.

–Excel·lent comissària! –va dir la tieta Montse.

Ràpidament, vam anar cap a l'Hotel Sabadell, vam pujar a la planta on hi havia el número d'habitació 1912. En arribar-hi, en Nil es va entrebancar amb la catifa i allà sota hi havia una clau, la vam agafar i vam obrir la porta de l'habitació. Un cop a dintre, no vam veure res que ens cridés l'atenció, així que vam decidir mirar pels calaixos. En Nil amb la seva intranquil·litat, va començar a tirar-ho tot per terra. De sobte, sense adonar-se'n, va fer caure una figura, una estàtua, una rèplica exacta en miniatura de la font del Trinxeraire i a dins... una nota i quatre bitllets de tren cap a Barcelona.

–Ostres! Ostres! Ostres! –vam dir tots, mentre els nostres ulls ens sortien de les òrbites.
Sense perdre més temps, vam agafar l'estàtua, la nota, els bitllets i vam anar cap a l'estació de tren direcció cap a Barcelona.

Fi del 3r capítol

2 comentaris:

  1. Nois i noies de 5è de l’Escola Catalunya: us ha quedat un capítol molt dinàmic i divertit! Heu sabut enganxar molt bé el to simpàtic que hi van posar els nois i noies que van fer el capítol anterior al vostre. I sabeu què? Doncs que l’Àngels cada vegada mana més en aquesta història! I m’agrada, i tant si m’agrada.
    Ah, i m’ha fet molta gràcia la imatge del somni amb la boca del nen de la Font del Trinxeraire dient: “Hoooola!”. Ja me l’he imaginat i tot. Per no parlar de l’entrepà de llonganissa amb mantega, els dietistes dirien que aquí hi ha molt de greix, oi? Però mira, la mantega els ha anat bé, si no, no haurien pogut ficar la mà dins de la boca del nen de la font. Aquests personatges se les saben totes...
    Al final, tota la colla se’n va cap a Barcelona. Jo crec que el puzle és a punt de completar-se...

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina

Digues la teva!